Com bé el seu títol indica,
aquesta és una reflexió sobre la importància de que el treball que es faça en
una comunitat per part dels educadors i educadores siga atenent a les
necessitats que la mateixa comunitat detecte i vulgua canviar i transformar.
Pareix senzill atendre a aquest
principi de l’ASC, però, des del meu punt de vista personal, és una qüestió
difícil de aconseguir. A continuació vaig a contar l’experiència que me va fer
entendre i assimilar aquest principi.
Fa al voltant de dos mesos,
vaig estar en una comunitat indígena zapatista a Chiapas per un període de dos
setmanes com a voluntària, mitjançant una organització que defèn els drets
humans d’aques grup, anomenada Fry Bartolomé de las Casas. El rol que vaig
adquirir per eixes dos setmanes era el d’observadora, per tal de comunicar a l’organització
si es donaven violacions del drets humans dels zapatistes, ja que existeix un
conflicte en la comunitat degut a una forta separació entre zapatistes i
partidistes (grups de gent de comunitats indígenes que recolzen als partits
polítics a canvi d’una petita ajuda econòmica i boicotegen la lluita zapatista).
Lea arrels d’aquesta divisió la trobem als anys 1995 i 1996, quan els partits
polítics, com a estratègia de debilitar el moviment del Exèrcit Zapatista de
Liberació Nacional (EZLN), oferiren ajudes econòmiques a les famílies.
La comunitat de la que parle és
prou petita, la qual compta amb 34 families zapatistes i 140 famílies
partidistes. Açò fica a les primeres en una situació de desavantatge. A més a
més, en l’any 2010 es va produir un conflicte a la comunitat: els partidistes desplaçaren
a les famílies zapatistes de la comunitat a punta de pistola. Les famílies
desplaçades estigueren 33 dies fora de la comunitat, període de temps en que
els partidistes els refutaren les terres que foren recuperades pels mateixos
zapatistes en alçament del 94, les collites, saquejaren les cases... tot açò
sense cap conseqüència. Després dels 33 dies que estigueren fora, tornaren a la
comunitat i encara no s’ha produït cap reconciliació per ambdues parts, el que
produeix una constant situació de tensió i inseguretat.
Després d’aquest succés, la
bretxa que dividia els dos grups es va anar fent més i més gran, fins al punt
que els zapatistes construïren una església i una escola a banda, per tal d’evitar
conflictes i de donar una educació als més petits fonamentada en altres valors
(democràcia, igualtat, respecte, autonomia).
En arribar me va sorprendre
molt aquesta separació. No entenia cóm els mateixos germans acabaven
enemistades, ni tampoc el fet que els nens que pertanyien a diferents grup
ideològics no podien jugar entre ells, a pesar de que ens explicaven que era
amb la finalitat d’evitar conflictes. Simplement a mi em pareixia urgent una
reconciliació entre els grups per tal de fer d’aconseguir una bona relació i
convivència.
Amb açò, vaig plantejar-me la
possibilitat de fer el meu projecte d’animació sociocultural a la comunitat,
amb l’objectiu d’un acostament i reconciliació dels grups. Pensí en treballar
des dels més petits degut a que tenen menys confrontació entre ells, mitjançant
un espai cultural, on es donen activitats de joc, ja que vaig detectar que la
infantesa és molt curta i treballen des de molts petits i petites, si no és al
camp és cuidant als germans més petits i en els afers diaris. Però vaig cometre
un error, no vaig tindre em compte la seua opinió. Què pensarien els pares i
les mares de que els seus nens s’ajunten amb partidistes o, per l’altra banda,
amb zapatistes? Vaig passar per alt que quan parlava en les famílies zapatistes
els sentiments estaven a flor de pell. Per a ells la terra és el major bé
material, l’únic de fet. La lluita és la seua vida, la resistència. Vaig passar
per alt que el conflicte que hi ha a la comunitat va molt més enllà del que jo
vaig ser capaç de veure: impregna la seua vida, no poden oblidar ni perdonar
que els desplaçaren de les seues cases, de la seua terra, que es varen veure
obligats a estar 33 dies vivint a la muntanya lluny de casa, que si la lluita
es perd les multinacionals s’apropiaran de les terres per especular i extraure
els recursos naturals, deixant sense futur als seus fills i filles, que s’han
perdut moltes vides en la lluita per a abandonar ara. És per açò que vaig
comprendre que per a ells no era una
necessitat la reconciliació, encara que sí el veien com un problema. Un projecte
així mai hauria funcionat.
Per tant, les conclusions que podem
extraure de tot açò és que mentre que la comunitat no tinga el desig de
satisfer una necessitat o no la perceba, nosaltres, els professionals, no
podrem fer res. No podem actuar des d’una postura paternalista ni assistencialista,
únicament podem actuar d’acord a la voluntat de la comunitat. Per a aquesta
tasca es fa necessari que pugem comptar amb la participació de la mateixa per
establir les necessitats i els objectius.
Amb tot, vaig rebutjar
plantejar el projecte d’animació sociocultural a la comunitat i vaig decantar-me
per fer un altre a una colònia de Cuernavaca, al estat de Morelos, Mèxic.
Per acabar, vos deixe un video on surten rebels zapatistes de la comunitat de San Marcos Avilés, on es situa la història:
